Miriam Solá: “L’heterosexisme del personal sanitari i de serveis socials és una dificultat principal en matèria de polítiques LGTBI”
Miriam Solá: “L’heterosexisme del personal sanitari i de serveis socials és una dificultat principal en matèria de polítiques LGTBI”
La lluita per superar les discriminacions que viuen les persones amb identitats de gènere i sexualitats no normatives, violències amb el sexisme a l’arrel, compta amb un marc legal privilegiat a Catalunya (Llei 11/2014, aprovada fa prop de dos anys). Tanmateix, aterrar els drets formals a la vida de les persones és un repte i, encara més, una obligació, que les administracions públiques tenen pendent.
El municipalisme té part de la responsabilitat. L’escala política més propera a les persones, principal coneixedora de les seves necessitats, té competències en la matèria i, davant les mancances notables en la implementació de les mesures d’acció pública previstes a la llei catalana contra la LGTBIfòbia, és urgent que els municipis dediquin més esforços tècnics i pressupostaris a fer efectius els drets de les persones LGTBIQ als seus territoris.
Heterosexisme que condiciona l’atenció als serveis socials i sanitaris, manca de suport de nivells governamentals superiors per desenvolupar la coeducació, discrecionalitat de les intervencions per eradicar la LGTBIQfòbia des de les escoles, manca de recursos pressupostaris i tècnics propis per implementar les polítiques… Són alguns dels punts febles a resoldre recollits al Diagnòstic de situació dels municipis en relació amb les polítiques LGTBI que ha elaborat l’àrea d’empoderament sociopolític i incidència de la Fundació Surt, per encàrrec de la Diputació de Barcelona. Aquest informe és el punt del qual partirà l’elaboració d’un Pla Tipus de polítiques LGTBI pels municipis de la demarcació, que els facilitarà eines per transformar l’escenari actual de vulneració de drets per raó d’orientació sexual o d’identitat de gènere als territoris barcelonins.
Fent contrapès a les dificultats i deficiències, el diagnòstic ha detectat també una àmplia sensibilització del personal tècnic i polític dels governs locals, al costat de nombroses bones experiències d’ajuntaments que poden ser replicades en altres municipis o inspirar-ne de noves. Són dues peces de l’escenari que fan mirar amb optimisme la capacitat dels municipis de la demarcació per impulsar les transformacions necessàries i, així, traduir els drets assolits al pla legal en drets efectius.
En parlem amb Míriam Solá García, investigadora experta en polítiques de gènere i sexualitat, consultora de l’àrea d’empoderament sociopolític i incidència de la Fundació Surt a càrrec d’elaborar el diagnòstic.
Quins han estat els objectius del diagnòstic de situació de les polítiques LGTBI en què has treballat els darrers mesos?
Ha estat un treball qualitatiu, elaborat amb una metodologia participativa (hem fet 11 entrevistes i 3 sessions de grups de treball) a través del qual hem aconseguit analitzar la situació de les polítiques als municipis de la demarcació i el grau de desenvolupament en què es troba la llei catalana 11/2014 contra la LGTBIfòbia. Hem aconseguit aglutinar experiències properes que puguin servir per donar pistes sobre com implementar projectes d’igualtat LGTB, difondre eines i instruments, d’alguna forma, promoure la diversitat sexual i de gènere a tota la societat i posar el nostre granet de sorra en el desplegament d’aquesta llei per eradicar la lesbofòbia, la transfòbia i l’homofòbia.
Quin paper han tingut els col·lectius LGTBI en el diagnòstic?
La primera part del diagnòstic fa una valoració del procés d’aplicació de la Llei prenent com fill conductor les principals reivindicacions dels moviments LGTBI i feministes. S’han recollit les percepcions de la plataforma LGTBICat, de l’Observatori Conta l’Homofòbia, de la Campanya pel Dret a la Reproducció Assistida de totes les Dones, i de la Plataforma Trans*forma la Salut. Hem volgut visibilitzar les identitats de lesbianes i trans amb la tria, perquè solen estar més invisibilitzades.
Una vegada feta la panoràmica del marc polític i normatiu, la segona part de l’informe aborda la situació de les polítiques locals LGTBI en els sectors d’intervenció que recull la Llei: educació, mercat de treball, participació i inclusió, cultura, salut, acció social i discriminació múltiple. L’anàlisi és fa a partir de la realitat dels 9 territoris que han participat en aquest projecte piloto, es treballen les principals necessitats i dificultats. És dibuixa l’històric del les accions realitzades (punts forts, punts febles), i també es fa un mapeig de bones pràctiques que puguin servir de referents per altres municipis. I en aquest sentit, als grups de treball hem pogut comptar amb la participació de dues entitats locals de referència en el territori: Talcomsom, ubicada a Vic però té dimensió de comarca, i de l’associació LGTBTerrassa.
Quina és la principal problemàtica que detecta l’informe sobre les polítiques LGTBI a l’àmbit local?
En termes generals, no existeixen recursos propis per a les polítiques LGTBI, sinó que depenen o són compartits amb altres seccions, àrees o serveis. Gran part del territori no té personal tècnic propi, sinó que comparteix recursos amb igualtat de gènere i/ o amb altres àrees. Podem trobar tècniques que porten igualtat de gènere, polítiques LGTB, alhora que solidaritat, cooperació, entitats ciutadanes… Terrassa és una excepció i sí que té una tècnica amb aquestes funcions assignades. Pel que fa als recursos econòmics, la majoria dels territoris no tenen una partida pressupostària pròpia per a les polítiques LGTBI. Trobem l’excepció de Ripollet i Terrassa. Són mancances importants a subratllar.
“Les persones LGTBI perceben que han de marxar a la capital per poder viure la identitat amb llibertat”
Del que has recollit amb les entrevistes i els grups de treball, podries destacar alguna realitat que es viu als municipis que evidencia com, a pesar de la igualtat formal, la discriminació es manté a peu de carrer?
Hem comprovat que la manca de referents d’associacions, d’espais, de col·lectius, de tot allò que té a veure amb la visibilitat i amb l’espai públic, afecta les persones LGTBI que viuen en pobles o en ciutats petitones. És una qüestió que recorre tot l’informe i està molt present quan parlem d’àmbits com la participació i la inclusió o d’àmbits com l’oci i el lleure. Les formes que pren l’homofòbia en aquest context duu les persones a percebre que han de marxar a la capital, a Barcelona, per poder viure la identitat amb naturalitat i llibertat. De fet, s’ha encunyat un concepte per al fenomen: sexili, en referència al moviment migratori de la gent LGTBI a un context més urbà. Això ha sortit a totes les entrevistes i grups. Barcelona exerceix un pol d’atracció molt gran.
Un dels àmbits de major atenció en matèria de polítiques LGTBI als municipis és l’educatiu. Quin és l’escenari als municipis analitzats?
L’educació és l’àmbit d’intervenció prioritari en quasi tots els municipis a l’hora de desenvolupar polítiques LGTBI. S’hi poden trobar nombroses experiències en relació a la prevenció i sensibilització a les escoles. Ara bé, una problemàtica molt subratllada és la manca de desenvolupament de la coeducació. Es va denunciar que la Generalitat subvencioni escoles segregades per sexe i la mancança de la coeducació. La necessitat dels municipis de sentir que tenen suport en altres nivells governamentals a l’hora d’incidir a les escoles va estar molt present en les entrevistes i grups de treball que hem fet. La discrecionalitat de moltes intervencions, les anomenades intervencions bolet, és una problemàtica que va tenir molta presència. És a dir, el dependre de la bona voluntat del personal docent o de que sorgeixi algun atac LGTBifòbic i s’hi hagi de respondre. A més de comptar amb el suport de la Generalitat per implementar la coeducació de manera sistemàtica a les escoles, la coordinació entre agents i el treball amb les AMPES són reptes per desenvolupar polítiques LGTBI en l’àmbit educatiu des del món local.
Fixant-nos en altres àmbits que preveu la llei catalana contra la LGTBIfòbia, quines són les principals problemàtiques que ha recollit el diagnòstic i que, per tant, exigeixen resposta de l’acció pública local?
Quan mirem cap a treball, salut i acció social ja no trobem tantes pràctiques com en l’àmbit educatiu. La primera dificultat és la manca d’experiències locals en el món laboral. El personal de promoció econòmica i inserció no té la formació necessària. Quant a problemàtiques concretes de les persones LGTB que hem detectat, destaquen la manca de visibilitat al lloc de treball i, sobretot en el cas de les dones trans, les dificultats d’inclusió al mercat laboral. Per això, es va proposar incloure-les com a col·lectiu vulnerable en les polítiques d’ocupació. Cal, en paral·lel, treballar amb les empreses, activar mesures d’acompanyament i mediació, per a que les persones trans no tinguin que deixar la seva feina per iniciar processos de transició. És molt difícil, però els ajuntaments ho han de treballar amb les empreses.
Pel que fa a salut i acció social, la principal dificultat és l’heterosexisme del personal sanitari i que treballa als serveis socials. La mancança central és la formació per tenir en compte les necessitats i realitats de les persones LGTBI. No és res més que manca de coneixement. A més, com és coherent, hem vist que no hi ha moltes experiències que s’hagin desenvolupat des del món local ens els territoris analitzats per garantir els drets de les persones LGTBI en aquests àmbits.
Destaca algun altre repte que han d’entomar els governs locals en matèria de polítiques LGTBI?
Crear espais per debatre i construir coneixement i eines per treballar els vincles entre diversitat sexual i interculturalitat. En els grups de treball i les entrevistes es va posar de relleu el risc d’intervencions que reprodueixin estereotips racistes i prejudicis etnocèntrics.
“La discrecionalitat de les intervencions en l’àmbit educatiu és una problemàtica molt present al diagnòstic”
Quina actitud vas trobar per part del personal tècnic i polític dels nou ens locals participants?
Total predisposició! L’haig d’agrair molt, sobretot, tenint en compte la càrrega de treball de les tècniques. Han posat interès totes i cadascuna d’elles en aquest projecte, il·lusió, ganes i l’energia de saber que s’està formant part d’una cosa que comença. Les seves pràctiques i el seu saber han estat l’ànima del procés.
Com podem veure el compromís amb la igualtat que té un ajuntament, en relació a les polítiques LGTBI?
Ens fixem en el grau de coneixement i sensibilització del personal polític i tècnic dels ens locals respecte els drets de les persones LGTBI: identificació del sistema sexe-gènere, de la LGTBIfòbia i de les desigualtats específiques. Altres elements d’anàlisi són l’estructura municipal en què s’han d’inserir aquestes polítiques: les polítiques LGTBI tenen regidoria pròpia? Estan inserides amb les de dones? A benestar social? Estan en una àrea visible?. O els recursos tècnics i econòmics amb què compten les polítiques i els instruments d’anàlisi, diagnòstic, planificació i avaluació de què disposen. Per fer aquesta valoració ha estat imprescindible el bagatge en l’àmbit de les polítiques d’igualtat de la Fundació Surt, i el recorregut metodològic de la seva Àrea de Consultoria i Recerca en la realització de diagnòstics participatius i plans d’igualtat de gènere.
Hem trobat un panorama molt sensible, molt receptiu, fins i tot per part de municipis amb menys trajectòria en polítiques LGTBI. Les resistències en els 9 ens locals participants han estat molt minoritàries, però també hem de visibilitzar-ho. Només tenim informació de 9 territoris de la demarcació de Barcelona i la relativització de les opressions específiques de les realitats de les persones LGTBI que hem trobat en el diagnòstic, tot i ser minoritària en aquest estudi, pot ser representativa d’una generalitat, d’un mapa comú.