De la mateixa manera que el gènere és un obstacle tant per a l'accés a l'educació o al treball, el gènere és també un factor que influencia en la participació ciutadana, en particular la de les dones. Com ja vam veure al mòdul 1, durant molts i molts segles va estar present en la lògica social predominant que a causa de les diferències biològiques d'homes i dones, s'establia una divisió sexual del treball: a l'home li pertocava el treball remunerat, en l’espai públic, i la dona s'encarregava del treball reproductiu, l'atenció de l'espai domèstic i privat. A més a més, es considerava que les dones no tenien ni la formació, ni les capacitats per poder assumir les decisions serioses que es prenien en els espais decisius de les nacions, predominant una idea de relació entre home/dona en què el primer era considerat superior.

Després d'aquesta exclusió de segles, avui dia, i malgrat les moltes desigualtats que encara persisteixen, les dones van tenir una gran entrada al treball remunerat, a la formació, al control del seu cos i de la seva sexualitat, dels seus drets com a ciutadanes i com a dones. I també els homes i el sistema social predominant van donant passos en el sentit de la transformació i el reconeixement de la igualtat entre homes i dones.

No obstant això, la transició és lenta i està encara molt present en els imaginaris col·lectius que les dones són les responsables per les tasques domèstiques i per l'atenció de les persones. Així, moltes dones continuen assumint el treball reproductiu, conciliant-ho amb el treball remunerat, la qual cosa fa que tinguin una doble jornada de treball i es limiti el seu temps per poder exercir la ciutadania en igualtat de condicions.

Guzmán defensa que “les normes que regulen la divisió del treball dins la família resten temps a les dones per accedir a l'espai públic, mentre que alliberen els homes per a la producció del mercat gràcies al treball domèstic realitzat per elles”(12) . De la mateixa manera, Jutta Marx observa que “la major presència que aconsegueixen les dones en l'àmbit públic no es veu corresposta per una redistribució de les obligacions en l'àmbit domèstic. El fet que la majoria d'elles siguin encara les principals responsables de l'organització de la vida domèstica porta a una juxtaposició de l'activitat política amb altres rols, que no sols significa una sobrecàrrega, sinó que exigeix d'elles -unilateralment- que actuïn en forma constant i simultanea en àmbits que es tensionan entre si”(13).

La divisió sexual del treball és una limitació seriosa a l'exercici de la ciutadania de les dones, i és més greu quant menors són les seves possibilitats econòmiques. Aquesta acumulació de tasques fa que el temps de les dones per participar d'una forma més activa en la ciutadania, es vegi fortament retallat i limitat. Així, la repartició de les tasques domèstiques d'una forma equitativa entre homes i dones és una qüestió de la vida privada, però és també una qüestió de la vida pública.