Presentació i Metodologia | Fundació Surt | Descàrrega de documents | Crèdits | Contacte | Mapa web 

Mòdul 1
Equitat de gènere

Mòdul 2
Interculturalitat

Mòdul 3
Ciutadania

Altres dinàmiques

Consultar
Castellano Català
Mòdul 1: Equitat de gènere
A A A

Diferències sexuals, desigualtats socials

Les masculinitats

Els homes van construir la seva identitat sexual amb base en una masculinitat hegemònica i heterosexual, que durant molt temps va ser presa com a referent social.

A resta del gènere, la construcció de la masculinitat tradicional està també relacionada amb altres categories, com la classe social, l'ètnia i l'orientació sexual. La masculinitat hegemònica s'entén com a blanca, de poder adquisitiu i heterosexual.

D'acord amb Connel, la masculinitat hegemònica es pot definir, "com la configuració de la pràctica genèrica que encarna la resposta correntment acceptada al problema de la legitimitat del patriarcat, la que garanteix (o es pren per garantir) la posició dominant dels homes i la subordinació de les dones".(16)

Aquesta forma de construir-se home, els deia als barons que havien de ser forts, que ser els millors, que les relacions basades en la competència donen poder. A ells se'ls va dir que tenien el poder de la racionalitat, que sempre haurien de saber què fer, que haurien de ser els proveïdors econòmics de la família i protegir a les dones, pobres éssers inferiors i indefensos, poc dotats d'intel·ligència però hàbils sense igual per als destins de la casa i la criança dels nens i nenes.

La masculinitat hegemònica defensava que l'autoritat és masculina i s'exerceix amb força física, i durant segles els homes juraven que l'honra es renta amb sang i amb aquest sang van tacar la història, perquè l'home que és un vertader "mascle" sap i vol barallar. I durant aquests mateixos segles, els homes van perdre la possibilitat d'abraçar als seus fills i filles, de jugar amb ells, de sentir-se tristos i de plorar sense remordiment ni vergonya, de tenir relacions parelles i no dominants amb les dones.
En la masculinitat hegemònica estava la certesa implícita de què un home té un desig sexual sense límits per totes i per qualsevol dona i mai per un altre home. Així, la fidelitat va ser durant segles acceptada com una impossibilitat per als homes però imprescindible en una dona. Els homes van aprendre abraçades i carícies de conquesta i no de compartir i sentir.

L'amor no era possible entre dos éssers amb genitals iguals i durant gaires segles, l'home que desitjava sexual o amorosament a altres homes era vist com la negació del masculí, era associat a la dona, considerada com el costat feble de l'espècie humana. L'homosexualitat, en l'ideologia patriarcal, "és el celler de tot el que és simbòlicament expel·lit de la masculinitat hegemònica, (…) associant-se fàcilment a la feminitat"(17). L'homosexualitat va ser durant molts i molts segles considerada com una malaltia, com una desviació de comportament d'homes i dones, com una amenaça per a la tan ben establida divisió sexual del treball i de la vida. I els homes van aprendre que entre homes no hi ha tendresa.

La masculinitat hegemònica, exercida durant segles pels homes va ser també construïda per les dones, perquè té a veure amb l'exercici de les formes apreses socialment de ser home i de ser dona. Les formes de construir-se home i dona s'han reproduit a través dels temps, en cada societat, en cada família, en cada persona, home i dona.

Però també al llarg del temps, va haver-hi resistències a l'hegemonia dels cossos empresonats en relacions desiguals. En particular en els anys 70, les importants conquestes de les dones a l'entrada al mercat de treball, en el control del seu cos i de la reproducció, a parell amb la seva cada vegada major implicació en les lluites polítiques de l'època, va fer moure la identitat masculina hegemònica, la qual cosa va afectar necessàriament els barons i va comportar a una crisi de la masculinitat. Aquesta crisi va permetre als homes repensar la seva forma de ser home, començar a alliberar-se de la camisa de forces d'aquesta masculinitat hegemònica i a desitjar i provar altres formes de ser home.

Així, fins i tot essent relativament pocs i poc divulgats, és fonamental parlar sobre l'estudi de les Masculinitats (Men's Studies), és a dir, els corrents teòrics que estudien la masculinitat, i que s'han dedicat a "la visibilización i critica de l'existència d'una masculinitat hegemònica i dominant, excloent i agressiva, model genèric per a la dominació del baró sobre les dones i sobre altres barons"(18). Van sorgir en la dècada dels 80, Estats Units, Canadà, Anglaterra i Suècia i van guanyant cada vegada més investigadors i investigadores.

"Alguns dels autors més rellevants fan referencia a la construcció social de la masculinitat i de l'emergència d'una masculinitat hegemònica que no sols oprimeix les dones sinó a altres masculinitats subordinades (Connel, 1995; Kaufman 1997; Kimmel, 1997). Així mateix, no és possible entendre aquests estudis sense els antecedents del feminisme tant polític com acadèmic. Un altre antecedent d'importància és el desenvolupament dels cridats estudis gai que són representatius dels primers homes que comencen a preguntar-se sobre la seva identitat i a trencar amb la masculinitat hegemònica"
(19).

Al contrari dels feminismes, la creació de moviments socials en aquest camp de les masculinitats no és tan profusa, però els seus objectius són clars:

"Què és el que pretenen els moviments reivindicatius de les masculinitats actualment? No es pretén lluitar "contra" les dones o el feminisme, ja que no se'ls veu com a moviments antagònics, sinó com a grups coincidents en si més no dos punts bàsics: el d'ampliar els conceptes de democràcia i d'igualtat, i en l'objectiu de tractar de "construir una explicació teòrica que els permeti transformar les seves vides" d'una forma menys dolorosa i des de la pràctica en la quotidianeïtat, per forjar-se una nova identitat, que com a homes els impedeixi continuar sent opressors."
(20)

Així, es ve observant un creixement en el nombre i impacte d'organitzacions d'homes contra la violència masclista, que recolzen les lluites de les dones (pro feministes), o que organitzen grups de suport per repensar la construcció dels seus rols de gènere d'una forma més equitativa i socialment justa.

16 Connel, R.W." La organización social de la masculinidad" en Teresa Valdés y José Olavaria (eds), Masculinidades, Poder y Crisis. Chile, Santiago, Isis Internacional, FLACSO, 1997, pàgina 39.

17 Connel, R.W." La organización social de la masculinidad" en Teresa Valdés y José Olavaria (eds), Masculinidades, Poder y Crisis. Chile, Santiago, Isis Internacional, FLACSO, 1997, pàgina 40/41.

18 Garcia, Carlos y Gómez, Freddy. La Masculinidad como campo de estudio y de acción social. Universidad de Antioquia, 2000.

19 Benno de Keijzer. Hasta donde el cuerpo aguante: Género, Cuerpo y Salud Masculina. In http://www.estudiosmasculinidades.buap.mx/paginas/reporteBenodekeijzer.htm.